En Pere de Sa Fava

*Avui em ve de gust recordar una de ses tantes Rondalles Menorquines que tenim*…

Diu aixi...

*Açò vol dir que era una viuda que tenia un fill que era de nom Pere.

S’avia se li va morir, i vol dir que, amb ganes moltes com tenia de pujar al cel a per veure-la, va sembrar una favera dins s’hort.

Sa favera va créixer, va créixer, per amunt i per amunt, i se va fer tan alta que arribà fins el cel.

Un dia, en Pere se resol d’anar a veure s’avia, i ja és partit a pujar per sa favera, de branca en branca, cap al cel.

Hi arriba i troba ses portes tancades. Toc, toc!.., picà a sa porta.

            - Qui es? - diu Sant Pere des de dintre

            - En Pere de sa Fava, que ve a veure a s’avia - va respondre ell.

- No la pots veure, per ara - digué Sant Pere - està molt endins, molt endins.

I ell, plora que plora, comença a cridar:

- Jo vull veure a s’àvia!...Jo vull veure a s’àvia!...Jo vull veure a s’àvia!...

Per fi, tal era s’escàndol que componia, que es Sant porter, per fer-lo callar, li diu:

- Mira, així mateix no la pots veure a s’àvia, però perque callis, vetaquí aquest ase; endu-tel

i en dir-li:

“Arri envant cagaràs diners,

                              Arri enrera en cagaràs més”

N’amollarà per darrera fins que li diguin  “prou”

En Pere, tot content, ja no va pensar més en s’àvia, no; agafà s’ase i ja és partit deveres per un altre camí.

Camina caminaràs cap a ca seva , sa fosca el va agafar prop d’un lloc. Hi entra i demana hostatge per passar la nit.

Madona, just el veu, ja li diu:

            - Idò  Pere, quin senyal per aqui? Que mos dus res de bo?

            - Ja ho veis madona, duc un ase que caga doblers, - va respondre ell, tot francot.

            - Un ase que caga doblers? Ca! Açò no pot ser! - va dir madona.

            - Que no pot ser? Callau, i veureu - respon en Pere.

Entra s’ase dins sa cuina, criden a l’amo i es missatges, s’aixencà dalt s’ase i diu:

“Arri envant cagaràs diners,

                              Arri enrera en cagaràs més”

I venga bones punxades a s’ase, i aquest a cagar unces i durets d’or, que era un gust; i madona, l’amo i missatges qui no donaven raó a aixecar-ne tants com en queien d’es cul de s’ase, fins que en Pere li va dir prou.

Aquella gent va quedar esglaiada de veure aquell aset que tanta manya tenia per fer doblers.

Van quedar amb es cabells drets!

En Pere el menà dins s’estable, a on el va deixar ben fermat; entra a ses cases, sopa, i, sense malpensar de res ni de ningú, se’n va anar al llit de lo mes tranquil del món, i al punt, ja dormia com un mac.

Sa madona, que va quedar encantada d’aquell aset que tan bon resultat donava, se’n va pensar una.  De nits, mentres en Pere dormia a les totes, se’n va a dins s’estable, desferma aquell ase i en el seu lloc n’hi deixa fermat un altre ben igual de pèl i alçada, que ells tenien.

A l’endemà dematí, just era un jorn, en Pere ja s’aixeca, se’n va a s’estable, i sense conèixer que l’hi haguessin baratat, treu s’ase, s’hi aixenca  damunt, se despedeix de sa madona i demés gent, i a corrents se’n va cap a ca seva.

Així que arriba, comença a cridar:

- Momare, momare, som rics per sa vida; ja no mos faran doblers mai més!

- Que dius? Amb quines te’n vens tu ara?

- Si, si, que es ben ver. Duis un llençol net, i pareu, que aquest aset meu caga doblers.

- Tros de bèstia! - deia la mare - i açò t’han donat entenent? I ara et penses que li posaré davall un llençol net de sa bugada que vaig fer la setmana passada? Ja hi vas errat! Tot t’ho creus beneit, mes que beneit!

- Pareu vos dic; pareu, que som rics per sa vida.

Per fi, tant va insistir en Pere, que sa mare va dur un llençol net i el va estendre enmig de sa casa.

En Pere entra a s’ase s’hi aixecar damunt, i punxada va, punxada ve, comença a dir:

“Arri envant cagaràs diners,

                             Arri enrera en cagaràs més”

I s’ase, alça qui alça es darreres, i ell punxades i més punxades, i vol dir que, com havia menjat verd tot el dia, va arribar a rompre i escampà una suquerel·la verda qui va deixar tot es llençol empastifat.

- Que no ho veis? Que no ho veis? - Comença a cridar sa mare - Rebenyeta de Pere, ja t’ho deia jo que t’havien enganyat!

- Ningú pot ser més que sa madona - deia en Pere.

I sa mare qui no donava raó a crits i males paraules contra en Pere; i aquest, avergonyit  i per por de més, se’n menà s’ase, i cap a s’hort falta gent.

Arriba a sa favera; i com un dragó s’enfila i puja i puja fins que va arribar al cel i toca:

Toc, toc!

- Qui es? - li respon Sant Pere.

      - Som jo, en Pere qui ve a veure a s’àvia – contestà ell.

      - Ja tornes a ser aquí? - No et vaig donar aquell ase tan bo perque te n’anessis i no tornessis?

      - Emperò me’l van prendre, i torn per veure a s’àvia.

      - No la pots veure a s’àvia. Ja et vaig dir s’altre vegada que estava endins, ben endins i no es a tir fer-la sortir.

     - Però jo la vull veure! Jo la vull veure, a s’àvia! - comença a cridar en Pere. - Jo vull veure a s’àvia.

I tant d’escàndol va arribar a compondre, que Sant Pere, cansat ja de tot, surt i li diu:

    - Perque te’n vagis i no faixis més tronya, jas, veta aquí aquest tovalló, endu-tel, i cada vegada que tinguis gana, no tindràs més que estendre i diràs:

                                   “Tovalló, posa taula”

    - I damunt ell hi compareixerà tota casta de menjars, bons a més no poder i tants com en puguis desitjar.

En Pere, tot content, agafa es tovalló i ja es partit per es mateix camí.

Dar-li, dar-li, camina que caminaràs, es fosquet se va tornar a trobar a ne es mateix lloc que s’altre vegada.

Entra a ses cases, i just que madona el sent, ja surt per escometre’l.

- Bona nit.

- Bona nit i salut - contestà madona.

- Que no puc romandre aquí, anit? - diu en Pere.

- Si, si, entra i soparàs, - li respon ella.

- Ca, ca, no importa que vos descomodeu gens – diu ell - no en faixeu de sopar, que jo avui duc una bona cuinera. Mireu aquest tovalló si en te d’habilitats.

Agafa es tovalló, l’estén damunt sa taula i diu:

“Tovalló, posa taula”

Què m’en direu! Damunt aquell tovalló comencen a comparèixer bons plats d’arròs i carn de gallina, cassola, bistecs i tota casta de cosa que ells poguessin desitjar.

No vos dic res si n’hi havia  d’ulls oberts, madona, l’amo i missatges, en veure aquella meravella! Van quedar de pedra. No se’n sabien donar raó.

Just que en Pere hagué sopat, comença a dir que te son i se’n va as llit. Però com que estava escalivat amb sa feta de s’ase, per por de es trapesseries de madona, se’n va endur es tovalló i se’l va posar davall es coixí. Però tan tranquilet al punt va dormir com un tronc, i bons roncos que feia.

Madona, just que veu que dorm, que fa? Se’n va de puntes i encara va tenir manyes de baratar-li amb un altre ben igual, sense que ell se’n enteres.

I l’endemà matí, amb s’idea d’arribar a ca seva prest, per mostrar-li es tovalló a sa mare, s’aixecà punt d’alba, se posa ses cames dalt es coll, i ràpidament cap a ca seva. Quan hi va arribar, sa mare preparava per fer es dinar. En Pere, just que la veu comença a cridar:

- Momare, momare! Avui si que duc una bona peça! No importa que faixeu res per dinar, que duc aquest tovalló que sap treure tot el que pugueu desitjar!

- Ja tornes a venir-te amb aquestes? No veus que dus cabòries dins es cap? A on s’ha vist mai, dir i creure aquestes botxeries, que un tovalló treu dinar!

- No, es ben cert, - deia en Pere - i si no, mireu.

Treu es tovalló creguen-se que era es que li havia donat Sant Pere, l’estén damunt sa taula i li diu tot resolt:
                                          “Tovalló, posa taula”

Però es tovalló no es va moure ni bategar per res, ni va sorir menjar de cap casta; i ell, venga cridar més fort:

                                          “Tovalló, posa taula”

Però no hi va haver remei, per bé que cridà i tornà a cridar, no va ser capaç de fer-li treure res. I com havia, si madona li havia baratat!

-No t’ho deia jo?- cridava sa mare, - que ten poden donar entenent qualsevol cosa? Oh, botxot que ets! Tot t’ho ferien creure!

- No, jo se ben cert que en treia - responia en Pere, - però sa madona qui encara me l’haurà sabut baratar.

I tot empegueit i per no sentir més a sa mare, arranca a córrer fins a dins s’hort i ja és partit enfilant-se deveres  per amunt, per sa favera, cap al cel. Arriba: Toc, toc! Fa ell.

- Qui es? - diu Sant Pere des de dintre.

- En Pere, qui ve a veure a s’àvia.

- Tronya! - diu Sant Pere. - Cansaries a qualsevol! No te vaig dir jo, que no la podies veure a sàvia, i ja tornes a ser aqui? Ho ets cansat, de ver!

Sant Pere gira en rodó i li tanca sa porta d’un cop.

Ell, com u veu, plora amb ganes, plora i crida que crida fent un gran escàndol:

- Jo vull veure a s’àvia! Jo vull veure a s’àvia!

Per fi, Sant Pere, cansat de sentir-lo, obrí la porta i li diu:

- Mira que ho ets cansat! Sols que te’n vagis, jas, aquest cinglador , i en dir-li
                               “Cinglador, fer feina”

Tot d’una es posarà a pigar fort a tots es qui veurà davant ell, fins que tu li diràs prou. Que estàs content?

- I ben content, - respon ell.

I deveres deveres, ja es partit per es mateix camí que ses altres vegades.

Reposa una estona i després parteix d’allà cap a ca seva. Arriba a n’és lloc de sempre, i va trobar a l’amo i es missatges que estaven  per dalt s’era i madona damunt es portal.

- Idò Pere, que mos dus avui de bo?

- No ho es tant com ses altres vagades - respon en Pere.

- Qualque cosa deus dur - li respon madona.

- Venc perque em torneu es meu ase i es tovalló que em vau baratar, - diu ell.

- Mirat-el, a n’aquest, - comença a dir madona, - ves qui li ha baratat res! O et penses que noltros estem acostumats a n’açò?

- Si no m’ho doneu, estareu més mals.

Madona va seguir excusant-se i donant raons per no treure s’ase i es tovalló que ell demanava.

I que fa en Pere? Agafa es cinglador, el tira en terra i diu:
                                            “Cinglador, fer feina”

I heu de pensar i creure que es cinglador se posa a donar fuetades a madona i tots es que tenia davant; i ells, corregudes d’un vent i de s’altre, i es cinglador darrera ells, fins que madona comença a cridar:

- Diga -li prou! Que no mos pegui més, que t’ho tornarem!

En Pere el fa aturar, i quan li van treure es tovalló i s’ase vertaders, s’aixencà damunt aquest, i amb aquests tres arreus, més content que un ca amb un os, se’n va anar cap a ca seva per mostrar-ho a sa mare; i junts van viure ben feliços anys i més anys, i encara deuen ser vius, si no s’han mort.*

   ...i Rondalla contada, Rondalla acabada.